Unitat 2. La veu humana

LA VEU HUMANA

La veu humana és l’instrument més  perfecte que existeix. Tots els instruments intenten imitar d’una o altra manera la veu.

Pot ser el més agradable o pel contrari, en cas dels nadons; molt desagradable. Amb la veu podem fer una melodia i al mateix temps dir paraules.

COM ES PRUDUIEIX LA VEU

La veu es produeix pel corrent d’aire procedent de d’inspiració pulmonar que passa per la laringe. Un cop l’aire arriba a la laringe, es posen en funcionament les cordes vocals. El so produït per les cordes vocals és molt dèbil, per això s’amplifica en els ressonadors nasal, bucal i de la faringe que augmenten o disminueixen la freqüència de determinats sons.

El funcionament dels músculs respiratoris, especialment del diafragma, canvia la pronunciació de diferents sons.  

Els òrgans essencials que participen en la producció de la veu són: pulmons, laringe i faringe.

Pulmons: lloc on s’emmagatzema l’aire que posteriorment és expulsat cap a l’exterior. Els pulmons realitzen dues funcions:

-Donen cabuda a l’aire gràcies a la seva mida i a la seva capacitat d’eixamplar-se. Sota els pulmons hi ha un múscul anomenat difragma. Quan l’aire arriba als pulmons, aquest múscul baixa i deixa espai per afavorir-ne l’eixamplament.

-Impulsen l’aire cap a l’exterior gràcies al diafragma, que torna a la seva posició i empeny els pulmons cap amunt, afavorint l’expulsió de l’aire.

El diafragma és important alhora de la respiració, la respiració més adequada per a l’emissió de la veu és la respiració diafragmàtica que afavoreix el moviment del diafragma quan inspirem i expirem

Laringe

L’òrgan principal de la producció de la veu, forma part de l’aparell respiratori, i comunica la faringe amb la tràquea. Les dimensions d’aquest òrgan varien segons l’edat, sexe i constitució de cada individu. La laringe està formada per nou cartílags (cricoide, tiroide, aritenoide, corniculats, cuneïformes i epiglotis) que són moguts per diferents músculs. Les cares laterals de la laringe estan parcialment cobertes per el tiroides, que és el cartílag que en empassar, parlar o cantar es desplaça amunt. Rere aquest cartílag es troben les cordes vocals. Aquestes són quatre replegaments: dos de superiors (cordes falses o ventriculars) i dos d’inferiors que són les verdaderes cordes vocals. Les dues últimes, en aproximar-se vibrant originen un “so sonor”, i si no vibren produeixen un “so sord”.

Faringe

És una cavitat en forma de tub que forma part del tub digestiu i de l'aparell respiratori, que s’estén des de la part posterior de les fosses nasals fins al començ de l’esòfag i de la laringe.

La faringe està situada a la part posterior de la boca i és comuna a les vies digestives i respiratòries. Al sostre de la faringe ens trobem amb unes estructures glandulars limfàtiques , les amígdales amb funció defensiva front a les infeccions bacterianes. Durant la deglució , el pas de l'aire a la laringe resta tancat momentàniament per d’epiglotis , estructura cartilaginosa elàstica de la laringe. Això evitarà l'entrada de substàncies sòlides o líquides a les vies respiratòries.

Al respirar agafem l’aire pel nas o la boca, aquest arriba als pulmons, i es quant l’expulsem, pasa per la Laringe i en la glotis, (que es on estan les cordes vocals) fem vibrar l’aire produint un so indeterminat. Desprès en la boca amb la llengua,  llavis, les dents, el nas i la cavitats bucals, es modula formant les vocals i les consonants.

Per a produir les vocals l’eixida de l’aire es lliure i les consonants necessitem utilitzar els llavis i la llengua interrompin l’eixida d’aquest.

CLASSIFICACIÓ DE LA VEU HUMANA

DONA

SOPRANO : És la veu més aguda, es distingeix per la seva facilitat i espontaneïtat en el registre agut. Són veus potents en el agut i més dèbils en el registre greu.

MEZZOSOPRANO: És una veu que no té els aguts de la soprano ni els greus de la contralt, i en canvi té un registre mig molt expressiu i ple.

CONTRALT: És la veu femenina més greu, en aquest registre la veu sona potent i rodona.

HOME

TENOR: És una veu amb facilitat per els aguts i amb uns greus poc potents.

Tenen la mateixa tessitura que les sopranos però una octava més greu.

BARÍTON: És una veu a cavall entre els tenors i els baixos

BAIX: És la veu masculina més greu. La seva tessitura coincideix amb la de les contralts però una octava més greu.

VEUS BLANQUES

 S’anomena així a les veus dels xiquets, xiquetes i també a les veus de dona.

Les veus infantils es classifiquen de la mateixa manera que les veus femenines: sopranos, mezzosopranos i contralts.

MANERES DE PRUDUIR LA VEU.

Nasal:  S’utilitzen més les cavitats nasals per a expulsar l’aire i produir la veu.

Gutural: Dirigim l’aire en la part de la gola.

Veu natural: És la veu que mos ix a cadascú d’una manera natural.

Veu impostada: És una veu educada, amb ella aconseguim major potència sonora, millor afinació i es cansem menys. Es el tipus de veu que utilitzen els cantants d’òpera i en cant coral.
Falset: Veu que emetem  quan fem passar l'aire per la mitat de la glotis, sonant una octaba alta

Castrati: És la denominació que s'utilitza per a referir-se al cantant sotmés de xiquet a una castració per a conservar la seua veu aguda

COR VEUS BLANQUES

S’anomena així a les veus dels xiquets i xiquetes i també a les veus femenines.

Les veus infantils es classifiquen de la mateixa manera que les veus femenines: sopranos, mezzosopranos i contralts.

COR MIXT

Es un conjunt de veus de dones i homes. Normalment es canta a quatre veus. Soprano, contralt, tenor i baix.

ESCOLANIA

Es un cor de veus blanques (soles de xiquets). Tenen una funció religiosa, normalment els xiquets tenen una educació reglada i estudis musicals. Es classifiquen igual que un cor de veus blanques