CLASSIFICACIÓ DELS INTRUMENTS MUSICALS
INSTRUMENTS
Sons
Vibració
|
CORDA cordòfons
|
Percudida
|
Piano
| |
Fregada
|
Violí, Viola, Violoncel
| |||
Pinçada
|
clau
| |||
Puntejada
|
Guitarra, Llaüt, Arpa
| |||
MEMBRANA membranòfons
|
Afinats
|
Timbals
| ||
Indeterminats
|
Tambor, Bombo, Caixa
| |||
AIRE Aeròfons
|
Metall
|
Trompeta, Trombó, Tuba, Trompa
| ||
Fusta
|
Clarinet, Flauta, Fagot, Oboè
| |||
COS idiòfons
|
Fusta
|
Afinats
|
Xilofon
| |
Indeterminats
|
Castanyoles
| |||
Metall
|
Afinats
|
Metal·lòfon
| ||
Indeterminats
|
Triangle, Plats
| |||
ELECTRICITAT Electròfons
|
Electrònics
|
Sintetitzador
| ||
Electromecànics
|
Guitarra elèctrica, Orgue
| |||
AGRUPACIÓ INSTRUMENTAL
Agrupacions instrumentals: Orquestra
simfònica, Banda, Xaranga, Mariachi, Estudiantina (Tuna), Grups de càmbra: Dúo, Trío, Quartet, Quintet, Sextet, heptet, octet, nonet.
Banda Fanfàrria, Rondalla, Banda
de jazz i Grup de rock entre altres.
L'ORQUESTRA SIMFÒNICA
El concertino és el primer violí, l'ajudant del director i el representant del músics.
Al llarg de l’història ha tingut un número diferent de components:
- Barroc (1600-1750) 10-15
- Classicisme (1750-1800) 40-50
- Romanticisme (1800-1900) 100-150
- Segle XX 80-100
INSTRUMENTS DE CORDA
Això es produeix gràcies a
la rascada d'un arc, que produeix la vibració de les cordes i emetrà uns sons o
uns altres en funció de la seua posició sobre les cordes.
Dins dels instruments de
corda, els que es toquen amb arc fregant les cordes són els més nombrosos dels
que més èxit té en entre els qui trien l'instrument que volen aprendre.
Els enumerarem de xicotet a
gran quant a la seua grandària i de més agut a més greu en funció del so que
emeten:
VIOLÍ
Els violins són els
instruments més xicotets i els que produeixen el so més agut, que han de
tocar-se subjectats amb la barbeta. El violinista pot tocar dempeus o assegut.
Les partitures de violí s'escriuen en clau de sol.
VIOLA
Aquests instruments són molt
semblants als violins però una mica més grans i amb un so més greu. Les
partitures per a violen són escrites en clau de do en tercera.
VIOLONCEL
El seu so és substancialment
més greu que la viola, la grandària és molt major i ja no es toca donant suport
a l'instrument en la barbeta, sinó en el sòl. El violoncel·lista toca assegut
en una cadira.
CONTRABAIXX
El seu so és substancialment
més greu que la viola, la grandària és molt major i ja no es toca donant suport
a l'instrument en la barbeta, sinó en el sòl. El violoncel·lista toca assegut
en una cadira.
El piano és un instrument
d'entenimentades percutides per martells activats per tecles. La producció del
so té lloc per mitjà del martell que el mecanisme del teclat llança contra les cordes.
Originalment es va dir Pianoforte (suau-fort), perquè podia contrastar el volum
del so, la qual cosa no podia fer el seu antecessor, el clavicémbalo.
Cap a 1709, Cristofori va desenvolupar a Florència el primer mecanisme d'aquest instrument, que va donar a dir-se Hammerklavier. A aquest mecanisme li va seguir l'Alemany (de rebot) i l'anglés de percussió. L'any 1821, va perfeccionar aquest últim mitjançant el seu mecanisme de repetició, d'aqueixa manera es va possibilitar una ràpida successió d'atacs i per tant, l'execució pianística virtuosa dels segles XIX i XX.
El CLAVE Corda pinçada Web Clave
Aquest instrument apareix a
Itàlia al voltant del segle XIV, com a evolució del saltiri. Encara que és un
instrument de corda puntejada, en aquesta ocasió, les cordes no són premudes
directament amb els dits, com ocorre en la guitara o en l'arpa. Un teclat, de
característiques similars al del piano, acciona un plectre o pua, que s'encarrega
de prémer la corda, produint el so. Les cordes són metàl·liques. Este
instrument té un greu problema ja que sempre sona igual de fort. Amb l’aparició
de piano a l’any 1700 cau en desús fins al segle XX que es recupera per
interpretar música antiga.
Este instrument té diversos
noms: clave, clavecí, clavicémbalo, clavicordio i espineta.
Els instruments de
l'orquestra dona aquesta secció estan o ben construïts en fusta o tenen una
sèrie de llengüetes de fusta, encara que per diferents avanços tècnics, la
flauta travessera i a vegades el flautí, es construïren en metall. Els sons es
creen amb l'aire de l’instrumentista, ja siga posant en vibració una llengüeta
simple o doble, o com en el cas de la flauta, a través d'un forat bisellat, és
a dir, amb una vora que talla la columna d'aire i la posa en moviment. En cada
instrument de vent-fusta hi ha una sèrie de forats trepats al llarg del tub.
Aquests forats es controlen per mitjà d'un sistema de claus, molls i palanques
que permeten tapar tots els forats, a pesar que no hi haja un dit per cada
forat trepat.
LA FLAUTA TRAVESSERA:
Es reconeix fàcilment dins
dels instruments de vent fusta, ja que se subjecta de manera lateral i no
recta, com la resta d'instruments. La vora més allunyada del bisell talla el
corrent d'aire, fent que la columna d'aire de l'instrument vibre i així es
produeix el so. Les primeres flautes que es van usar en l'orquestra se
subjectaven verticalment i es bufaven per un dels extrems.
EL CLARINET:
Dels instruments de vent
fusta, el clarinet va ser l'últim a incorporar-se a l'orquestra . Va ser
inventat per Denner, constructor d'instruments, en 1690. Però va ser necessari
un segle més perquè els compositors començaren a incloure'l en l'orquestra. Té
una canya única que encaixa sobre un forat en el filtre. Aquesta canya és molt
més fina en el seu extrem final. La canya se subjecta per mitjà d'un cércol
metàl·lic anomenat abraçadora. El *clarinetista es col·loca l'extrem superior
del filtre amb la canya en la boca i els subjecta entre els llavis, creant un
coixí per a la canya que la permet vibrar. En bufar l'aire entre el filtre i la
canya, aquesta vibra i per consegüent, també ho fa la columna d'aire que hi ha
dins.
L'OBOÈ
L’oboè és un dels
instruments de doble canya. Dues canyes primes es lliguen al voltant d'un tub
metàl·lic anomenat tudel. Aquest encaixa dins d'una base de suro que es fixa
fermament en l'extrem superior de l'instrument.
El oboista dona suport a la
punta de la doble canya entre els seus llavis i cobreix amb això les dents.
Quan bufa, dirigeix la seua columna d'aire constantment cap a les dues canyes,
fent que vibren l'una contra l'altra, com quan es fan vibrar dues vores de
fulla doblegada. LA vibració de les dues canyes, produeix la vibració de la
columna d'aire interna, donant-se així el so.
FAGOT
És un instrument de vent
fusta de doble llengüeta. El tub és massa llarg com per a manejar-lo, la qual
cosa ha donat a un tub doblegat com succeirà en els instruments de vent metall,
encara que en aquest cas es tracte de vent fusta. La canya del fagot és una
mica més ampla i més curta que la de l'oboé i es col·loca en la boca de la
mateixa forma que es col·loca la de l’oboè o la del corno anglés. El *tudel és
major per a poder així arribar amb facilitat a l'instrument. Com és més gran i
pesat, és necessari subjectar-ho amb una corretja que es passa al voltant del
coll
INSTRUMENTS VENT-METALL
Els instruments de vent metall pertanyen, igual que els de vent fusta, a la família del vent. En aquests instruments el so es produeix per la vibració dels llavis del músic en un filtre. Es classifiquen com aeròfons de bufe directe.
Estan formats per un tub, un filtre i una campana. Tub: Generalment és de llautó. Pot estar recte o doblegat. Filtre: Lloc on el músic dona suport als llavis. És una de les parts més importants de l'instrument. Campana: Amplifica el so.
Els instruments de vent metall més habituals són: La trompeta, el trombó, la trompa i la tuba.
Tot ells formen part de l'orquestra clàssica, potser per això resulten tan coneguts. Ocupen també un lloc destacat en la música de Big band i en el jazz. No són els únics que existeixen, uns altres menys usuals són, per exemple, la banya (de caça), la corneta, el clarí, el fiscorn o el bombardí. A més, les variants de cadascun d'ells, com el trombó de pistons o la tuba helicó, molt típica de les bandes de música americanes.
TROMPETA
TROMBÓ
TROMPA
TUBA
LA MÚSICA DE CAMBRA
No hay comentarios:
Publicar un comentario