Unitat 7. L'harmonia

HARMONIA

Associació de diversos sons musicals simultanis per a la formació d'acords i la seua disposició en successions naturals i ordenades. L'Harmonia és la part de la música que tracta de tot el referent a la simultaneïtat dels sons. La paraula Harmonia procedix del grec i significa ajust o unió. / Combinació simultània de sons diferents prenent com a base l'acord.

Interval: És la unitat bàsica de l'Harmonia. Terme que descriu la distància entre dos sons. Quan dos sons sonen al mateix temps, la distància entre ells és un interval harmònic, si se senten l'un darrere de l'altre, la distància és un interval melòdic.

Els intervals harmònics poden ser consonants o dissonants. Els consonants sonen suaus, estàtics, establea i comples.  Els dissonants sonen violents, dinàmics, inestables i demana una resolució en un interval consonant. 

Acord perfecte o Triada: Acord bàsic de la pràctica comuna, grup de tres sons simultanis distints, que es forma amb la combinació de dos intervals harmònics de tercera. La triada es designa amb els mateixos noms i números romans que el seu fonamental. L'origen de l'acord es troba en el fenomen fisicoharmònic. Les triades majors i menors són acords consonants perquè només contenen intervals consonants, les triades augmentades i disminuïdes són acords dissonants, ja que només tenen intervals dissonants.

LA TEXTURA MUSICAL

Per mitjà del sentit del tacte podem apreciar la textura dels objectes o les superfícies: rugós, llis, suau, aspre... Però a què ens podem referir quan parlem de textura en la música?. Els sons no es poden tocar, no es poden definir amb el tacte. En música la textura és un concepte més complex. Podem definir-la com la manera de mesclar o entreteixir les distintes melodies, veus o instruments. 

 Monodia o monofonía És la més simple de les textures. Consistix en una sola línia melòdica, sense harmonia ni acompanyament. Quan estem cantant davall la dutxa, quan en un cor canten tots la mateixa melodia en el mateix to (uníson) , o quan tots toquem en classe amb la flauta la mateixa cançó.. tots estos són exemples de monodia o monofonia. Cant gregorià. Monodia religiosa.

Melodia acompanyada Destaca una melodia sobre un acompanyament. Quan toquem junts en classe, vosaltres la flauta i el professor vos acompanya amb el piano, estem fent una melodia acompanyada. Les flautes tocarien la melodia principal i el piano l'acompanyament. Esta és la textura més comuna en la música moderna i comercial, o la que predomina en l'òpera. La melodia acompanyada va experimentar un desenrotllament important a Itàlia durant el segle XVII (Barroc) . Va ser habitual en la música de la segona mitat del segle XVIII (Classicisme) i del segle XIX (Romanticisme) , mantenint-se vigent fins hui en dia en la música folklórica i popular.

Contrapunt o imitació. Un mateix tema entra escalonadament en les distintes veus amb diversos compassos de desfasament, de manera que s'imiten o perseguixen, creant-se un efecte musical molt bell. El contrapunt més senzill és el cànon, on el tema s'imita de manera literal En la Fuga, en canvi, la melodia imitada patix transformacions en el seu transcurs, partint-se en xicotets trossos, allargant o acurtant els seus valors rítmics, invertint la seua direccionalitat i inclús apareixent de darrere per a avant. Totes les transformacions que experimenta el tema, o subjecte de la fuga, són imitades per les veus restants. Generalment, la fuga s'escriu per a quatre veus o instruments distints.

Homofonia En la textura Homofónica participen diverses veus o instruments, com en la polifonia, però a diferència d'esta, les veus no són independents, sinó que es relacionen i avancen de manera compacta, a un ritme semblant, mantenint relacions verticals en la partitura i formant acords. També es poden identificar com diverses melodies de distinta altura, però que avancen a un ritme semblant.